WikiPortallus: Uruguai.html

L'Uruguai, oficialment la República Oriental de l'Uruguai, és un Estat d'Amèrica del Sud situat entre el Brasil i l'Argentina. Limita al sud-est amb l'oceà Atlàntic, al nord-est amb l'estat brasiler de Rio Grande do Sul, al nord-oest amb la província argentina d'Entre Ríos i a l'oest amb el Riu de la Plata. Té una superfície d'uns 176.220 km² (comparable a la dels Països Baixos, Suïssa i Dinamarca junts), dels quals el 75% són prats i el 25%, boscos. És el segon estat independent més petit de Sud-amèrica, després del Surinam, i el catorzè més gran d'un total de 36 països i territoris americans. La seva població és d'uns 3.477.780 habitants, i la capital és Montevideo.

Té un clima temperat amb variacions de temperatura motivades pels règims dels vents. Les pluges, força abundants, es reparteixen uniformement al llarg de tot l'any. Els principals recursos econòmics són l'agricultura i la ramaderia. Els recursos minerals i energètics són escassos, i les principals indústries són les del paper i el cartró, el ciment i les refineries de petroli.

Segons les Nacions Unides és el país de Llatinoamèrica amb el nivell d'alfabetització més alt.^[3] Segons un estudi de l'organització Transparència Internacional és el segon país de Llatinoamèrica (després de Xile) amb el menor índex de percepció de la corrupció. Segons el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), és el tercer país de Llatinoamèrica (després de l'Argentina i de Xile) que posseeix el major Índex de Desenvolupament Humà (IDH). També és el país llatinoamericà (juntament amb Costa Rica) amb la distribució d'ingressos més equitativa, en què tant la població més rica com la més pobra representen només un 10% de la societat, respectivament. També és el quart país de Llatinoamèrica (després de Cuba, Costa Rica i Xile) amb l'esperança de vida més alta. És el tercer país de Llatinoamèrica (després de l'Argentina i de Xile) amb el PIB (PPA) per càpita més alt, i el cinquè país (després de Xile, Veneçuela, Colòmbia i Mèxic) amb el PIB més alt.

Un informe de la revista Reader's Digest el situa dins dels deu països més verds del món, ocupant la novena posició d'una llista que encapçalen estats com Finlàndia, Islàndia i Noruega.^[4]

edita Etimologia

El nom de l'Uruguai prové del guaraní, la llengua del poble nadiu de la regió, tot i que el seu significat no acaba de quedar clar. Segons Félix de Azara, el nom prové d'una petita au anomenada "urú", que habita a les costes uruguaianes, i el nom uruguai significaria llavors "riu del país de l'urú". No obstant això, un col·laborador d'Azara ofereix una altra versió, dividint la paraula en uruguá, que significa "caragol", i í, que significa "riu", per tant voldria dir "riu dels caragols". El poeta Juan Zorrilla de San Martín li dóna el significat de "riu dels ocells pintats".

Durant l'època colonial es va conèixer el país com la Banda Oriental, en referència a la riba oriental del riu Uruguai. En els primers anys de la lluita independentista se'l va denominar Província Oriental, com a part de les anomenades Províncies Unides del Riu de la Plata. En crear-se la primera constitució del país com a nació independent, que va entrar en vigor el 1830, es va afegir al nom del país la referència al riu Uruguai. Amb el temps aquest afegit ha esdevingut la denominació habitual del país. Això no obstant, els habitants del país acostumen a anomenar-se a ells mateixos uruguayos (uruguaians) o orientales (orientals) de forma indiferent.

edita Geografia física

Amb una superfície terrestre de 176.215 km² - dels quals 175.016 km² són la suma total dels departaments i 1.199 km² comprenen la suma dels llacs artificials del Riu Negro -, exerceix a més la seva sobirania sobre diverses illes al riu Uruguai, amb un total de 105 km²; 16.799 km² d'aigües jurisdiccionals (riu Uruguai, riu de la Plata i llacuna Merín) i una àrea de mar territorial de 125.057 km². Al seu torn, l'Uruguai manté dues disputes territorials amb el Brasil sobre els territoris coneguts com Ilha Brasileira i Rincón de Artigas, que ocupen una àrea de 237 km². L'àrea total del territori uruguaià inclou 318.413 km²^[5].

El relleu està vinculat al sud, a les terres de les Pampes i està constituït per vastes planes ondulades i solcades per turons d'escassa elevació coneguts com cuchillas. Les més importants són les que pertanyen a la Cuchilla de Haedo i a la Cuchilla Grande. El seu punt més elevat és el turó Catedral, amb 514 msnm.

La conca hidrogràfica més important és la del riu Uruguai, que s'utilitza com a via de comunicació amb els altres països veïns. La conca del Riu de la Plata està formada per rius de curs curt. La conca de la llacuna Merín la integren els rius Yaguarón, Tacuarí i d'altres.

El clima és temperat al sud i subtropical al nord de país, les pluges són abundants i es reparteixen entre primavera-estiu i tardor. El 75% del territori és terreny de pastures. Els boscos són escassos (25% del territori).

edita Hidrografia

La xarxa de rius i rierols que s'estenen per tot el país nodreix el terra i proveeix els cultius, a més d'afavorir el creixement de pastura idònia per a la cria de bestiar i altres animals de granja.^[6]

El riu Uruguai, que serveix de límit natural amb la veïna Argentina, al costat del Riu de la Plata, el riu Santa Lucía i el riu Negro, representen les fonts d'aigua més importants del territori nacional. En el cas del Riu de la Plata, que separa el país de Buenos Aires, constitueix en si mateix un atractiu turístic. S'estén des de la costa de Colonia del Sacramento fins a Punta del Este, al departament de Maldonado, incloent una extensió aproximada de 300 km de platges i ports fluvials, entre ells, el de Montevideo.

El riu Santa Lucía, que neix al departament de Lavalleja, i s'estén per Florida, Canelones, Montevideo i San José en una àrea de 14.200 km², serveix de límit natural entre aquests dos darrers departaments i proveeix d'aigua potable i energia elèctrica a aproximadament la meitat del país. És una via aquàtica per la qual passen embarcacions i càrregues amb destinació a les principals ciutats uruguaianes, i és ric en fauna marina, per la qual cosa la pesca és habitual al seu dragatge.

D'altra banda, el riu Negro, que divideix l'Uruguai en dues parts, es caracteritza pel seu color fosc, per la seva profunditat i per la seva amplitud. Per ell s'aixequen ponts d'entre un i dos quilòmetres de longitud, que creuen d'una vora a una altra del país. El riu Negro banya les costes de, i serveix de límit natural entre, el departament homònim, Tacuarembó, Cerro Largo, Durazno, Soriano i Flores. És un riu navegable, idoni per a la pesca esportiva i el bany, en zones altes. Neix al límit amb el Brasil i desemboca al riu Uruguai, cap a la frontera amb la província d'Entre Ríos, a l'Argentina.

Hi ha altres rius que, encara que de menor importància, són afluents importants. Un exemple n'és el riu San José, que connecta amb el de Santa Lucía al sud del país. El Cebollatí, el Yaguarón, la llacuna Merín, al límit de Rocha i Treinta y Tres amb l'estat brasiler de Rio Grande do Sul; el Yi, a Durazno; el Queguay, el Daymán, l'Arapey, el Guaviyú, i el Cuareim (o Quaraí), a Salto, Paysandú i Artigas; i el Porongos, a Flores, en són els més destacats. El riu Uruguai, que rep molts d'aquests afluents, té una presa hidroelèctrica - la de Salto Grande - que proveeix gairebé tot el territori uruguaià i part dels departaments argentins veïns.

Finalment, l'Uruguai té aproximadament 500 quilòmetres de costa marítima, 300 dels quals pertanyen al Riu de la Plata i els altres 200 a l'oceà Atlàntic - departaments de Maldonado i Rocha.^[7]

edita Orografia

El terreny uruguaià és pampeà, lleugerament ondulat i de grans pastius i zones pantanoses. No existeixen grans altures, per la qual cosa es pot dir que gairebé tot el terreny es troba situat al nivell del mar, és a dir, de 0 a 10 m. No obstant això, al centre del país s'hi aixequen altiplans moderats i algunes cadenes de turons conegudes com cuchillas. La cuchilla d'Haedo, la Grande i la de Santa Ana, són les més importants. Ambdues presenten una capa de pedres sòlida, argilenca i amb vegetació al seu voltant.^[8]

El turó més alt és el Catedral, amb 500 metres, però també hi destaquen el de San Antonio, el Toro, i el Pan de Azúcar, a Maldonado; el Salto del Penitentre i les serralades de Minas, a Lavalleja; el Batoví, pròxim a l'Iporá, a Tacuarembó; les Serres de Mahoma, a San José; i el Turó de Montevideo, amb la seva fortalesa històrica, i del que se suposa deriva el nom de la ciutat.

La franja oriental del país és clarament argilenca i es presta al cultiu d'arròs, farratge i cereals. El litoral sud, d'altra banda, és pla amb sorres blanques i fines.

A l'extrem nord s'hi poden trobar alguns jaciments de pedres semiprecioses (com amatistes, per exemple), sobretot a Artigas i Salto, així com un influx d'aigües termals que emergeixen des de la profunditat de la terra.^[9]

edita Flora i fauna

La fauna autòctona es caracteritza per una gran quantitat d'aus de banyat i corral. Atahualpa, el primer crioll nascut a Amèrica, va introduir el bestiar a la Banda Oriental, a finals del segle XVI. Els germans Goes, arribats d'Europa, també van jugar un paper decisiu en la cria de caps de bestiar oví i boví, en introduir nous exemplars.

Dins del grup de les aus de plomatge, destaquen la gallineta gran (Aramides ypecaha) i el chiricote o crespó petit (A. cajanea), dues de les espècies més conegudes del país. Són comuns, a més, la Pardirallus, o gallineta de bec vermell i blau (P. sanguinolentus) i la tacada (P. maculatus). D'igual importància és també el burrito d'ànegues vermelles (Laterallus leucophyrrus) i el d'ànegues verdes (L. metanophaius), de la mateixa forma que espècies de mida inferior com el burrito de pit groc (Porzana flavivente), el d'ales clapades (P. spilotera) i finalment el burrito pintat (Cotumicops notata).^[10].

El tero (Vanellus chilensis) es troba estès per tot el territori i es caracteritza per la seva velocitat i el seu cant, del qual rep el nom vulgar de "teru teru". D'altra banda, el nyandú (Rhea americana) es troba en proporció estable i en els últims anys la seva carn ha estat comercialitzada a mercats estrangers, per la qual cosa s'ha posat de moda la cria d'aquesta espècie sota cures especials.^[11]

El cardenal (Cardinalis cardinalis), present a tot el continent americà, i altres espècies com la cotorra argentina, el papagai, el fornerus (o hornero), el gall salvatge, el cigne, l'ànec, el paó, l'agró, la gavina i l'oreneta, així com el pelicà, el venteveo, el corb gris, la grua, i l'àguila de muntanya, són aus presents al llarg del territori uruguaià.

Pel que fa als quadrúpedes cal destacar, entre d'altres, el puma, el gat salvatge (gato montés), el guillot gris, la llebre, el gos "cimarrón" (exemplar autòcton), l'ós rentador, la mulita, el tatú (Dasypodidae), i el chajá (Chauna torcuata).

Quant als animals aquàtics, l'Uruguai disposa d'una diversitat considerable a causa de la seva àmplia costa oceànica sobre l'Atlàntic, als seus rius cabalosos, i una sèrie de llacs naturals i artificials. A les platges de Punta del Este, per exemple, habita el llop de mar, que s'alimenta de peixos i representa una amenaça per als pescadors de la zona. Durant hivern austral, és a dir, des de juny a setembre, és possible trobar a la costa de Montevideo alguna balena i, fins i tot, pingüins.

Es creu que al país hi ha més de 200 espècies de rèptils, la majoria d'ells innocus per a l'ésser humà; les serps verinoses es troben al nord, als departaments d'Artigas, Rivera, Salto i Tacuarembó.

Pel que fa a la vegetació, l'Uruguai allotja el bosc d'ombús (l'arbre de la bellaombra o Phytolacca dioica) més gran del món, ubicat al departament de Rocha, al límit amb el Brasil. Altres espècies forestals són l'eucaliptus (introduït des d'Austràlia), el pi, l'araucària, el gessamí, el roure, el cedre sant, el salze ploraner, el bedoll, el garrofer, el romaní, l'hibisc, el ficus, el cactus, l'heura, la tacuara, els arbres fruiters (cítrics, guaiaba, pomera, figuera, etc.), el cep, la palmera, Platanus hispanica (o localment conegut com a plátano), joncs, plantes enfiladisses, la canya de sucre i altres espècies.

Finalment, el ceibo, arbre i emblema nacional amb la seva característica flor de color vermell, és molt comú a l'interior del país.

edita Fronteres polítiques

edita Amb l'Argentina

Uruguai té límits amb el Brasil i l'Argentina. Amb aquesta darrera, pel riu Uruguai, des de la Ilha Brasileira fins al nord de l'Ayuí se segueix la línia mitjana de la llera del riu (segons la configuració que tenia abans de la construcció de Salto Grande).

Des de l'Ayuí fins a l'arxipèlag enfront de la localitat de Nuevo Berlín, el límit segueix el canal de navegació fins la bifurcació d'aquest en el canal de La Filomena i el canal del Medio. A la bifurcació entre ambdós canals existeix dos tipus de límits: a) per a les aigües, el canal de La Filomena i b) per a les illes, el canal del Medio.

Des de la confluència d'ambdós canals fins al paral·lel que passa per Punta Gorda (desembocadura del riu Uruguai) es reprèn el canal de navegació. Des del Riu de la Plata, pel paral·lel de Punta Gorda fins a la línia que uneix Punta Espinillo amb Punta Piedas (Argentina), és el canal de navegació. I des d'aquest fins a la línia que uneix Punta del Este amb Punta del Cabo San Antonio (Argentina) es va establir la línia mitja. Finalment, per l'oceà Atlàntic es va fixar una línia convencional del Riu de la Plata fins a les 200 milles.

edita Amb el Brasil

edita Política i govern

Segons un informe publicat per la revista britànica The Economist, l'Uruguai és considerat el país més plenament democràtic d'Amèrica del Sud, ubicat al lloc 27 sobre un total de 167 nacions,^[13] i és el segon de Llatinoamèrica a la taula dels països amb menor índex de percepció de corrupció (elaborat per l'organització Transparència Internacional), solament darrere de Xile.

La campanya més recent del president Tabaré Vázquez per reduir el consum de tabac en llocs públics, ha aconseguit que l'OMS (Organització Mundial de la Salut) situï el país al cinquè lloc a nivell mundial de països que lluiten contra el tabaquisme i el càncer de pulmó^[14].

En matèria de drets humans, el govern socialista ha encapçalat nombrosos avenços en aquests últims tres anys de mandat. El primer, i potser més destacat, és la recerca de desapareguts i víctimes de la dictadura militar dels anys 70. Per a això, l'executiu ha autoritzat el treball conjunt d'especialistes forenses i antropòlegs, que han aconseguit importants i reveladors resultats.

També es va presentar un projecte per despenalitzar l'avortament per part de la dona, que va obtenir àmplia majoria parlamentària^[15], així com també es va aprovar la unió civil entre persones del mateix sexe, encara que sense dret a adopció de menors^[16]. Tots aquests avenços suposen un progrés democràtic i humanitari que fins al moment només han portat a terme alguns països com l'Argentina, Estats Units o la Unió Europea.

edita Estructura política

Els governs locals de cadascun dels dinou departaments s'organitzen a semblança del govern central, amb dos òrgans fonamentals: l'Intendent Municipal (executiu), i la Junta Departamental (legislatiu). S'ocupen de les tasques domèstiques del departament, transport, cura de les ciutats, residus i enllumenat públic, entre altres funcions.

edita Subdivisions administratives

Divisions administratives de l'Uruguai

Departament	Capital	Superfície (km²)	Població (2005)
Artigas	Artigas	11.928 km²	078.019
Canelones	Canelones	4.536 km²	0485.240
Cerro Largo	Melo	13.648 km²	086.564
Colonia	Colonia del Sacramento	6.106 km²	0119.266
Durazno	Durazno	11.643 km²	058.859
Flores	Trinidad	5.144 km²	025.104
Florida	Florida	10.417 km²	068.181
Lavalleja	Minas	10.016 km²	060.925
Maldonado	Maldonado	4.793 km²	0140.192
Montevideo	Montevideo	530 km²	01.325.968
Paysandú	Paysandú	13.922 km²	0113.244
Río Negro	Fray Bentos	9.282 km²	053.989
Rivera	Rivera	9.370 km²	0104.921
Rocha	Rocha	10.551 km²	069.937
Salto	Salto	14.163 km²	0123.120
San José	San José de Mayo	4.992 km²	0103.104
Soriano	Mercedes	9.008 km²	084.563
Tacuarembó	Tacuarembó	15.438 km²	090.489
Treinta y Tres	Treinta y Tres	9.529 km²	049.318
Total¹		175.016 km²	03.241.003

¹No inclou la suma dels llacs artificials del riu Negro (1.199 km²). [2]

edita Economia

edita Indicadors econòmics

L'economia de l'Uruguai està dominada pel sector agrícola orientat a les exportacions, i per un sector industrial desenvolupat. Després d'haver crescut un 5% per any durant el període de 1996-1998, l'economia es va veure fortament afectada per les recessions econòmiques del Brasil i l'Argentina, i la moneda es va devaluar al mateix temps que ho feia la moneda argentina. L'Uruguai és membre del Mercosur, i Montevideo n'és la seu.

És un país agroexportador, pel qual l'agricultura (arròs, blat, blat de moro, gira-sol, lli, soia, remolatxa sucrera, canya de sucre) i la ramaderia (boví, oví) són els recursos fonamentals de l'economia. Les indústries principals són la lletera i derivats, paper, cartró, fertilitzants, alcohols, ciment i refinació d'hidrocarburs. Els recursos minerals i energètics si bé són escassos, existeixen grans jaciments d'àgates al nord del país, com de granit, marbre, i l'extracció d'or a la localitat de Minas de Corrales. També són en estudi la recerca de diamants i altres minerals.

Destaca també el sector de serveis financers, logística, transport, comunicacions, així com la puixant indústria de les tecnologies de la informació, en particular el desenvolupament de programari i serveis vinculats.

En els últims anys ha crescut en importància l'explotació forestal d'Eucaliptus grandis i Eucaliptus globulus amb vista a la producció de fusta serrada i fusta per a la producció de cel·lulosa. Així mateix, són en construcció una planta de l'empresa finlandesa Botnia i una altra de l'espanyola ENCE, així com altres en estat de projecte.

Un altre dels principals ingressos econòmics al país és el turisme: la nació compta amb una línia costanera sobre el riu de la Plata i l'oceà Atlàntic esquitxada de balnearis, entre els que es destaquen Punta del Este i Piriápolis, de fama internacional. El turisme agropecuari, històric i termal també té importància.

edita Exportacions i importacions

edita Infraestructura

edita Transport

Respecte al transport de càrregues es fa per mitjà de camions i del ferrocarril. Referent a passatgers existeixen línies d'òmnibus (o autobusos) de curta distància (menys de 50 km) i de llarga distància (de més de 50 km) els quals inclouen tot el país; concentrant-se a la ciutat de Montevideo.

edita Carreteres

La xarxa viària nacional de l'Uruguai compta amb 8.705 km de carreteres d'un o més carrils, més de 2.300 km d'autopistes o autovies segons la National Geographic, que es distribueixen en els 175.016 km² de territori i serveixen a més de tres milions d'habitants i desenes de milers de turistes, la qual cosa significa un dels més alts índexs d'accessos a diferents parts del territori d'Amèrica Llatina.

La característica principal és que la majoria de les carreteres conflueixen i es concentren a la capital, Montevideo, des d'on es distribueixen per mitjà de bypass i intercanviadors cap a l'interior del país. Actualment està en projecte de construcció un anell perimètric que eviti l'ingrés al centre de la ciutat.

Malgrat tot això, existeixen diverses rutes importants, que només recorren l'interior del país, facilitant així, el trànsit entre els departaments i les ciutats de l'interior sense passar per la capital; per exemple les rutes 26 i de 4 carrils que va des de Maldonado a San Carlos.

Les principals carreteres, rutes i autovies de l'Uruguai són: Ruta 1 (de Montevideo a Colonia del Sacramento cap a l'oest), Ruta 3 (de San José a Artigas, al nord), Ruta 5 (de Montevideo a Rivera), Ruta 8, Ruta 9 (de Maldonado a Rocha), Ruta 26, Ruta 101, Ruta Interbalnearia (Montevideo, Canelones i Maldonado en direcció est), Avenida Italia, i Avinguda Giannattasio, entre d'altres.

Les rutes i carreteres del país estan en un bon estat de manteniment i senyalització, per la qual cosa el trànsit per elles és amè, tant en rutes de doble via (mes de dos carrils), com en rutes simples. Fins i tot les rutes de tosca i les mal pavimentades, estan molt bé senyalitzades.

edita Ferrocarrils

Els ferrocarrils uruguaians compten amb aproximadament 2.900 km de línies, de 1435 mm, tracció dièsel i només 11 km de doble via. La meitat de la xarxa està clausurada, circulant trens de càrrega als ramals Montevideo - Rivera - Livramento, Piedra Sola - Tres Árboles, Sayago - Minas, Verdún - Planta ANCAP, Carnelli - La Teja, Chamberlain - Paysandú - Salto - Concordia (Argentina) i Algorta - Fray Bentos. Es treballa en la reobertura de 25 de agosto - San José - Ombucitos, havent-se reobert el tram fins a San José per als serveis de passatgers el desembre de 2006.^[21]

Els serveis de passatgers es presten en tres línies suburbanes partint de Montevideo cap al Nord (25 de Agosto, 63 km), Oest (San José, 96 km, compartint els 63 de la línia a 25 de Agosto) i Nord-Est (Empalme Olmos), 44 km, compartint els primers 8 km amb les altres dos). Des de l'1 de març de 2003 els trens de passatgers parteixen i arriben d'una nova i petita estació terminal situada 500 metres cap al nord de l'Estació Central de Montevideo, la qual roman tancada des de llavors. Això va significar una pèrdua de més de 100.000 passatgers per als serveis de trens ^[22].

L'Administració de Ferrocarrils de l'Estat és l'actual administradora de la xarxa i la que opera els trens. Està permesa la circulació de material d'altres empreses i institucions i algunes posseeixen els seus propis vagons i locomotores (ANCAP, AUAR, CEFU, CUCP).

edita Aeroports

A l'Uruguai hi ha aproximadament 64 aeroports o aeròdroms secundaris, dels quals nou tenen pista d'aterratge pavimentada, sent els altres cinquanta-cinc, aeròdroms secundaris o pistes d'emergència amb la pista sense pavimentar amb paviment lleu^[23]. Els dos més importants són l'Aeroport Internacional de Carrasco ubicat al departament de Canelones, dins de la zona metropolitana de Montevideo, i l'Aeroport Internacional de Laguna del Sauce, al departament de Maldonado. L'Aeroport Internacional de Carrasco està en procés de construcció d'una nova terminal aèria la inauguració de la qual està prevista per a l'any 2009, destinant l'actual edifici com a terminal de càrregues.

edita Navegació

edita Comunicacions

A l'Uruguai la llibertat de premsa està emparada per la Constitució. Segons un estudi realitzat per Reporteros Sin Fronteras el 2006, el país ocupa la posició número 57 en l'índex de llibertat de premsa mundial, tercera a Sud-amèrica (després de Bolívia i Xile) i setena a Llatinoamèrica (després de Bolívia, Trinitat i Tobago, El Salvador, Costa Rica Panamà, i Xile) ^[24].

Per cada mil habitants circulen 293 diaris, hi ha 603 ràdio-receptors, 530 televisions i 278 línies telefòniques. Tenint en compte una família de 4 persones de classe mitjana, en termes mitjans, totes gaudirien d'aquests béns.

Segons estimacions del 2005, a l'Uruguai hi ha 93 emissores de ràdio AM, 191 emissores de FM, 7 de d'ona curta i 62 emissores de televisió.^[25].

El 2007, es va firmar un acord d'acceptació, per a adoptar la norma de televisió digital europea a diferència del Brasil, que va adoptar la norma japonesa.

Als mateixos li s'han d'agregar els canals de l'interior del país i els seus repetidors; així com la televisió per cable i satelital.

El sistema telefònic uruguaià és 100% digital des de 1997, gràcies als esforços per millorar de l'empresa monopolista estatal de telecomunicacions, ANTEL. L'Uruguai va ser el primer país a tota Amèrica (inclòs els Estats Units) en tenir aquest estatus^[27].

A l'Uruguai hi ha més d'un milió de telèfons fixos,^[28], 27,84 línies per cada 100 habitants, el que constitueix la densitat més alta en telefonia fixa de Llatinoamèrica^[29]. La meitat del sistema telefònic es troba a Montevideo (00.598.2.XXX.XXXX).

La telefonia cel·lular (09X.XX.XX.XX) es divideix en tres empreses, una pública dependent d'ANTEL, denominada ANCEL (099.XX.XX.XX i 098.XX.XX.XX), i dues privades: Movistar (094.XX.XX.XX i 095.XX.XX.XX) i CTI Móvil (096.XX.XX.XX). Actualment l'Uruguai experimenta el boom de la telefonia cel·lular, on més de dos milions d'habitants disposen de telèfon mòbil, dos terços de la població total.^[30].

L'Uruguai és, així mateix, el primer país d'Amèrica on es poden enviar missatges de text amb veu a través del telèfon mòbil, una cosa que només es troba patent en alguns països d'Àsia i Europa^[31]^[32].

edita Tecnologia

La indústria de tecnologies de la informàtica és puixant a l'Uruguai. Els principals exponents són els productes GeneXus (Artech), Bantotal (DeLarrobla i associats) Memory. La indústria del programari és una de les majors exportadores del país. I malgrat les dificultats de la zona, aquesta indústria és una de què major creixement i futur prometedor, sent l'única indústria amb desocupació zero a tot el país. Un dels projectes privats més importants dels últims anys ha estat "Zonamerica".

edita Geografia humana i societat

edita Demografia

El 88% de la població uruguaiana és d'ascendència europea, principalment d'Espanya, i més d'un quart de la població és d'origen italià. D'ells, 55.220 tenen nacionalitat italiana o són ciutadans italians.^[33]^[34]^[35] Els mestissos representen el 8% de la població i la població d'ascendència africana el 4%.^[36] L'Uruguai té un alt grau d'alfabetisme, el més alt de Llatinoamèrica, i la distribució de la riquesa és molt equitativa. La taxa de creixement és de les més baixes d'Amèrica i l'esperança de vida de les més altes. Es calcula que hi ha un grau d'analfabetisme del 2%, i que l'esperança de vida està al voltant dels 74 anys.

L'església i l'estat estan clarament separats. El 66% de la població es considera catòlica romana, el 2% és protestant, i l'1% professa la religió jueva. El 31% diu no tenir cap religió.

edita Emigració i immigració

L'emigració uruguaiana és un factor innegable de tota la seva història. Des de la seva independència, el 1830, Uruguai ha estat un país d'emigrants, i també va ser una nació receptora d'immigrants, i ho segueix sent en menor mesura que abans (sobretot de ciutadans argentins, brasilers i peruans).^[37] El país va tenir el seu moment d'economia estable i de prosperitat financera a mitjan segle XX, pel que se li va conèixer com la "Suïssa d'Amèrica". Els principals grups d'immigrants que van arribar al port de Montevideo, entre 1850 i 1940, provenien principalment d'Espanya, sobretot de Galícia, Astúries, Andalusia, Aragó i Canàries (vegeu Emigració espanyola); però també d'Itàlia, i en menor quantitat, de França, Alemanya, Polònia, països asiàtics i Europa de l'Est. El període durant el qual el país va rebre més estrangers va ser el del franquisme, a Espanya, i el de les guerres a Europa. El 2001 havia 52.353 espanyols residents a l'Uruguai, xifra que ha baixat a 40.720 el 2007, el que converteix el país en el dècim del món amb major població espanyola.^[38]

Quant a l'emigració, molts espanyols que vivien a l'Uruguai han regressat al seu país d'origen per diversos motius, entre ells la crisi que va afectar l'economia el 2002 i 2004. D'altra banda, els països triats per la majoria dels uruguaians per a viure i treballar són Espanya, Itàlia, Estats Units, Brasil, Canadà, els d'Europa Occidental, en general, i Argentina, que, amb més de 110.000 censats, és el país amb major percentatge de residents uruguaians.

Segons dades de l'INE, actualment resideixen a Espanya 55.480 uruguaians: 28.304 homes i 27.176 dones, dels quals 24.363 tenen nacionalitat espanyola.^[39] Les comunitats autònomes amb major quantitat de ciutadans de l'Uruguai són Galícia, Canàries, Catalunya, País Basc, País Valencià, Madrid i Andalusia.

A Catalunya resideixen 17.954 uruguaians, dels quals 6.000 tenen nacionalitat espanyola. Al País Valencià hi ha 9.246, a les Illes Balears, 5.217, i a Andorra, 250.

edita Influència dels immigrants europeus a l'Uruguai

Uruguai té la major proporció de població caucàsica d'Amèrica (per davant del Canadà, EUA i Argentina). La població del país es constitueix essencialment a partir de l'aportament de grups d'immigrants. Els pobles indígenes originals han desaparegut, degut principalment a un sistemàtic extermini dut a terme durant el segle XIX, de manera que en l'actualitat la immensa majoria dels uruguaians són descendents d'espanyols i italians, seguits de francesos, alemanys, polonesos, brasilers, argentins, i d'altres països europeus i llatinoamericans (85% aproximadament.), amb petites minories de mestissos, negres, jueus i àrabs (15% aprox.)^[40].

Molts europeus, sobretot d'Espanya i Itàlia, van buscar refugi a l'Uruguai durant el franquisme i la dictadura militar de mitjan el segle XX. Entre ells destaquen Margarida Xirgu, actriu catalana; Enriqueta Compte y Riqué, mestra barcelonina; i il·lustres famílies de Catalunya, Galícia i Itàlia, que van realitzar importants contribucions per al desenvolupament econòmic, polític i social del país. La família Batlle, oriünda de Sitges, donaria quatre presidents a l'Uruguai en tres segles. José Batlle y Ordóñez, fill de Lorenzo Batlle y Grau, va separar l'església de l'Estat, va modernitzar el país i el va portar a un període de prosperitat financera que li va valer el nom de la "Suïssa d'Amèrica".^[41]

El matrimoni Pereira-Rossell va fundar l'hospital públic que avui porta el seu nom, a Montevideo. Emilio Reus, empresari madrileny, va invertir molt capital en la construcció de nous habitatges destinats al comerç i la residència. El pintor Joaquim Torres-Garcia, fill de pare català, va ser una de les icones artístiques més importants de l'Uruguai - i de Catalunya - al llarg del segle XX. Hi ha també un Casal Català a Montevideo, on es va celebrar el Congrés de Catalans de les Repúbliques del Plata el 1936.

La construcció d'un hospital italià anomenat Rei Umberto I, a començaments del passat segle, deixa entreveure la influència de la col·lectivitat italiana a Montevideo. De la mateixa manera, els gallecs, considerats el grup d'immigrants més nombrosos, amb 36.000 persones, al costat dels asturians (actualment hi ha 3.000 a l'Uruguai^[42]), van fundar la "Casa Galícia", amb servei mèdic i hospitalari que atén pacients que, majoritàriament, són d'aquest origen.

D'altra banda, la implementació de la llengua italiana com a assignatura obligatòria en els plans educatius de batxillerat d'humanitats, operativa des de la dècada de 1950, fa veure la influència que els immigrants d'aquest país van exercir sobre la cultura local. A més, nombrosos comerços com gelateries, pizzeries, fleques, i fàbriques de pastes casolanes van començar a tenir un bon funcionament. Sense anar més lluny, tots els 29 de cada mes té lloc el dia del gnocchi (pasta feta a base de patata). També en l'àmbit gastronòmic, destaca l'influx d'altres cultures sobre la local; tal és el cas dels pans i les espècies catalans; la confiteria gallega, i el vocable francès de rebosteria en termes com a chantilly, en comptes de nata.

Finalment, i quant a toponímia, molts pobles de l'interior de l'Uruguai fan referència al lloc d'origen dels seus fundadors. Cardona, al departament de Soriano (per la localitat catalana del mateix nom), costa del Catalán, Arroyo Catalán i Adral (per Adrall, poble de la província de Lleida), Toledo, Grutas de Salamanca, Nuevo París, Rambla de Euskal Erria, Colonia Valdense, Colonia Piamontesa i Nueva Helvecia (comunitat suïssa).

edita Llengües parlades

La llengua oficial, i la que s'utilitza en el govern i en totes les entitats i institucions estatals, és el castellà. Tanmateix, la constitució de l'Uruguai no especifica res sobre això, per la qual cosa el castellà és la llengua de facto. Dins d'aquest idioma, predomina la varietat dialectal coneguda com a espanyol o castellà "rioplatense", que és també parlat a bona part de l'Argentina, especialment a Buenos Aires i voltants.

És predominant l'ús del vos, en oracions com: ¿vos qué hacés? o ¿cómo andás vos?, en comptes de ¿qué haces tú? o ¿cómo estás? L'accent recau gairebé sempre sobre l'última síl·laba. Les paraules que s'escriuen amb z, com caza, sovint es pronuncien amb s (per exemple: casa). El "yeísme", que consisteix en l'exageració de la ll o la y, pronunciant paraules com llave com shave, és molt freqüent.^[43]

A causa del passat històric i la mancada de límits geogràfics concrets amb el Brasil, molts uruguaians que viuen en pobles o ciutats de la frontera, parlen castellà i portuguès o una barreja d'ambdós, el que es coneix com a portuñol o fronteiriço.^[44] ^[45]^[46]

En el passat, hi solia haver un bon grup de persones que parlaven l'italià o el francès com a primera llengua, però s'ha anat perdent amb el temps i la cessació de la immigració europea a Amèrica en les últimes dècades. També existeix una minoria considerable que parla català, rus i yiddish.^[47]

edita Salut

edita Resum general

L'Uruguai compta amb un sistema de salut mixt (públic i privat). El Ministeri de Salut Pública (M.S.P.) és el responsable de normalitzar, avaluar i fiscalitzar l'atenció a la salut a tot el país, tant per a l'assistència pública com privada.

Segons l'Institut Nacional d'Estadística de l'Uruguai, el 2006, el 97,2% de la població que viu en localitats de 5.000 o més habitants disposa d'algun tipus d'assistència mèdica, mentre que el 2,8% ha registrat l'absència total de drets per a l'assistència de la seva salut.

Aquest mateix estudi va revelar que pràcticament el 46% de la població es troba afiliada a una institució d'assistència mèdica privada, mentre que el 42% rep assistència a través del Ministeri de Sanitat Pública o l'Hospital de Clíniques (gestionat per la Universitat de la República). Dels afiliats a les institucions privades, més de la meitat (24,4%) compta a més amb servei d'emergència mòbil, mentre que només el 4,8% dels usuaris de salut pública en compten.^[48]

Els recursos humans constitueixen un dels principals punts favorables en la salut a l'Uruguai, ja que segons un informe realitzat el 2006 per l'Organització Mundial de la Salut, el país ocupa la segona posició d'Amèrica Llatina en el nombre de metges per habitant (3,65 per cada mil habitants) després de Cuba, amb 5,91.^[49]

Uruguai és l'únic país d'Amèrica Llatina que ha aconseguit una cobertura gairebé universal d'accés a aigua potable segura i a un sanejament adequat, amb alts nivells de qualitat de serveis (per accés a aigua potable veure ^[50] i per sanejament veure ^[51]). Atesos aquests èxits, la prioritat actual del govern és ampliar-ne l'eficiència, així com l'accés al servei de clavegueram en zones on s'utilitza sanejament en lloc.

edita Estadístiques

edita Educació

edita Resum general

Són principis fonamentals de l'educació pública uruguaiana el laïcisme, gratuïtat i obligatorietat, tal com fossin proclamats per José Pedro Varela.

A l'Uruguai la població té accés a educació gratuïta des de primer nivell de preescolar fins a la secundària. El país compta amb una universitat pública, la Universitat de la República, integrade per diverses facultats i serveis annexos. Aquesta oferta educativa es veu complementada per institucions d'educació privada que inclouen des de l'educació preescolar fins a la terciària.

Un dels èxits del sistema educatiu uruguaià, és la seva elevada taxa d'alfabetització, la més alta d'Amèrica Llatina, al voltant del 98%, seguida de l'Argentina i Cuba (97%).^[58]^[59].

Uruguai.html

Taula de continguts

edita Etimologia

edita Geografia física

edita Hidrografia

edita Orografia

edita Flora i fauna

edita Fronteres polítiques

edita Amb l'Argentina

edita Amb el Brasil

edita Política i govern

edita Estructura política

edita Subdivisions administratives

edita Economia

edita Indicadors econòmics

edita Exportacions i importacions

edita Infraestructura

edita Transport

edita Carreteres

edita Ferrocarrils

edita Aeroports

edita Navegació

edita Comunicacions

edita Tecnologia

edita Geografia humana i societat

edita Demografia

edita Emigració i immigració

edita Influència dels immigrants europeus a l'Uruguai

edita Llengües parlades

edita Salut

edita Resum general

edita Estadístiques

edita Educació

edita Resum general